Aquest mes de març, la professora de piano i llenguatge musical, la Meritxell Roure, ens recomana "Cançons i danses, disc 4" de Frederic Mompou, pianista i compositor català.
Les “Cançons i danses” de Frederic Mompou són 12 peces per a piano sol que connecten una cançó amb una dansa. La majoria de vosaltres les reconeixereu, ja que provenen del repertori popular català.
Vaig descobrir-les quan era molt jove, durant els meus anys com a estudiant de piano clàssic. Potser per la meva formació, que en aquell moment es centrava majoritàriament en obres del centre i l’est d’Europa, vaig connectar de manera molt natural amb la "Cançó i dansa núm. 2" de Mompou quan el meu professor me la va proposar.
Les “Cançons i danses” no van ser compostes com un conjunt, sinó com peces independents al llarg d’un període de 55 anys. Vaig buscar un disc recopilatori (el Volum 4 de l’obra completa) i el que em va captivar en aquell moment, i encara avui, són les variacions melòdiques, el fraseig lliure i, sobretot, l’harmonia. Vaig llegir a la biografia de Mompou que, quan era petit, passava molt temps al taller de campanes del seu avi matern, on es va fascinar per les vibracions i la riquesa sonora d’aquest instrument tan singular. Aquesta influència es reflecteix en el caràcter harmònic tan especial de la seva música, que és alhora íntima i rica. Incorpora elements com els obstinats, imitacions de campanes i una qualitat sonora gairebé meditativa, descrita per un crític com "la veu del silenci".
Potser perquè vinc d’una família on la música popular sempre ha estat present, em vaig enamorar ràpidament d’aquell disc. Tot i la influència de compositors com Satie i Fauré, fruit de la seva formació al conservatori de París, l’obra de Mompou mai va perdre les seves arrels catalanes. Va ser un compositor una mica visionari en molts sentits, aconseguint que pianistes de renom, tant de Catalunya com d’arreu del món, valoressin la seva obra i la incorporessin als seus concerts i enregistraments. Alguns d’aquests pianistes són Arthur Rubinstein, Alícia de Larrocha, Arturo Benedetti, Rosa Sabater, Josep Colom, Adolf Pla, Jordi Masó, Javier Perianes, Emili Brugalla, François Heisser i Alba Ventura, entre molts d’altres.
El que em va atraure especialment d’aquell disc va ser poder escoltar el mateix Mompou interpretant la seva pròpia obra, cosa poc habitual per als estudiants de música clàssica.
Les cançons transmeten una sensació de pau, mentre que moltes de les danses es caracteritzen pel seu ritme vibrant. Aquest contrast es reflecteix en cada peça, de la mateixa manera que els nens poden passar d’un estat d’ànim a un altre en un tancar i obrir d’ulls. He compartit aquestes obres amb alumnes de totes les edats a les meves classes i he pogut comprovar que agraden tant a petits com a grans. Per a mi, són una excel·lent manera d’introduir els estudiants a noves harmonies i de donar valor al nostre ric cançoner popular.
Una anècdota que sempre recordaré és que, mentre estudiava a Barcelona, passava cada dia per davant de la casa de Mompou sense saber-ho. Curiosament, el mateix dia que anava a fer l’examen de piano d’aquell curs al conservatori, vaig sentir la notícia entre les persones davant de casa seva: "S’ha mort en Mompou!". Era el juny de 1987, tenia 94 anys, i aquell fet em va trasbalsar, sobretot perquè havia de tocar la “Cançó i dansa núm. 2”. No sé si la notícia va afectar la meva concentració, però aquell dia va quedar gravat a la meva memòria, i malgrat tot, vaig aprovar.
