Té vi, diu: hola! i tothom calla i pensa quan ella tremola.
T’ho dic que és net i clar i ho sap prou bé qui el tocarà. Encara no encertes de qui et vull parlar?
Soc feta de pell de xai i faldilletes de llautó, faig xim- xim, faig pam-pam, i un soroll que Déu-n’hi-do.
Un líquid que és bo per beure i un altre per amanir formen un instrument que fa goig de sentir.
Diuen que soc bo però si m’enfado sono com un tro.
Quan obro la boca ensenyo blanca i fina dentadura, i així que a parlar em poso, totes les dents se’m belluguen.
Els teus dits em fan sonar amb alegria, però és un fil allargat el que em dona energia.
A la corda sona la melodia, abraçant l’instrument amb les cames i asseguts a la cadira.
Trompa d’elefant peta de Pepeta; en boca de soldat em diuen corneta.
Tots en tenim, ningú la veu i el que no en té no diu mai res.
Un tub ple de forats que per molt que bufis mai no inflaràs; els qui no ho endevinin seran uns sonats.
Jo soc gros, gras, galtot i greu i rumbejo amb un sol peu.
De família nombrosa, amb embocadura i canya inclosa. El seu concurs és molt variat, però en el jazz és molt apreciat.
Soc de fusta i els meus nervis a tothom fan bellugar, quan se’m posen a la falda i em comencen a gratar.
Fet de plats i tambors, pica fort i sense pors.
