En Marc Clos, professor de percussió, ens recomana "The Art of the Trio, Vol. 3".
A finals dels anys 90 la sèrie Art of the Trio del pianista nordamericà Brad Mehldau va situar la formació de trio de piano, contrabaix i bateria en el centre d’atenció. Entre 1995 i 2001, Mehldau va editar àlbums increïbles pràcticament simultànis, tant amb la discogràfica de Barcelona Fresh Sound New Talent (acompanyat pels germans Mario i Jorge Rossy al contrabaix i bateria respectivament) com amb la multinacional Warner Bros. Amb aquesta darrera formació i discogràfica, va publicar un primer àlbum de presentació (Introducing Brad Mehldau, 1995) i fins a 5 volums de la sèrie que Mehldau va batejar com The Art of the Trio (1997, 1998, 1998, 1999 i 2001) molt recomanables i on es pot comprovar l’estat de gràcia dels membres del grup, el seu gust i estils personals i la comunicació gairebé telepàtica que existia entre ells.
La meva discoteca particular té seccions de música clàssica i antiga, jazz i pop-rock molt importants a parts iguals per a mi, però aquest àlbum en concret destaca perquè em va descobrir una nova forma d’entendre la formació del trio de piano i la música en general, així com de tocar la bateria: amb economia de recursos però amb lirisme, melodia i aprofitant tot l’espectre dinàmic de l’instrument, aportant els elements tímbrics o rítmics que el tema o la secció requerien.
Sense que el fet de descobrir-ho impliqui que aconseguís integrar-ho de seguida a la meva forma de tocar (segueixo intentant-ho), sí que puc afirmar que durant uns quants anys l’àlbum sonava íntegrament i diàriament tant a casa com als auriculars; vaig tocar assíduament amb escombretes, maces i baquetes a sobre de l’àlbum fins a conèixer perfectament cada un dels temes i els detalls i interaccions que es produeixen entre els tres membres del trio.
Crec que es tracta d’un disc altament recomanable, ja que fa de pont entre el jazz més clàssic o tradicional (per exemple del tema Bewitched) amb les sonoritats i conceptes contemporanis dels anys 90 (amb la magistral versió de Radiohead Exit Music (For a Film)) o les pròpies composicions de Mehldau, que sovint tenen un toc eteri però actualitzat del jazz europeu dels anys 70.
En el meu cas, i crec que en molts d’altres, aquest disc em va obrir les orelles i la ment a un nou món que tenia un peu al passat i un altre al futur, i va esperonar la curiositat per a investigar i aprofundir en altres trios de piano com els d’Ahmad Jamal, Keith Jarrett o Bill Evans. Us animo a fer aquest recorregut, prenent com a punt de partida aquest disc… us apassionarà!
